Intimitats. La roba interior dels segles XIX al XXI. Produïda per l’Oficina de Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona i el Museu de Badalona

L'exposició tenia un abast ampli i universal: una reflexió sobre el cos com a instrument de projecció social i sobre la fina línia que, segons el moment i la personalitat de cadascú, marca on comença i on acaba la intimitat. L’exposició reunia roba interior des del segle XIX fins a l’actualitat, tot fent un viatge de 200 anys on l’estètica, els cànons de bellesa o els avenços tecnològics són tractats a partir de la roba íntima. La mostra i les seves activitats complementàries han permès aprofundir i reflexionar en història i dona, moralitat, economia, societat i estètica. Aquesta exposició articula tot un discurs en el que la roba interior que vesteixen les dones és l’excusa per reivindicar el seu paper en la història.

Museu Virtual de la Moda de Catalunya. Associació Walden Gestió del Patrimoni Històric i Cultural

El Museu Virtual de la Moda de Catalunya ha estat creat per donar accés universal i activar el patrimoni del vestit català. La plataforma online reuneix plenament documentades més de 600 peces de vestir històriques de 38 col·leccions públiques d'arreu del territori català, reconstruint així el relat de la història catalana del vestit des del segle XVII al segle XXI. L’accés a la plataforma és totalment obert i gratuït, garantint la memòria visual. Algunes de les peces, mai exposades, no estaven, fins ara, a l'abast del públic. Amb aquest acurat treball de recerca s’han recuperat el nom de marques, creadors i firmes de la història del vestit que havien estat oblidats. L'ICOM i diferents empreses del sector s'han posat en contacte amb els responsables atrets per la iniciativa. És, sens dubte, un projecte de país, que s’ha d’anar engrandint i tot creant una gran xarxa de col·leccions.

Restauració i museïtzació de l'Alfolí de la Sal com a Museu de l'Escala. Ajuntament de l'Escala

L'Alfolí de la Sal de l'Escala és un imponent edifici de tres plantes, situat prop de la platja de l'antic port. Va ser un dels quinze alfolins creats a Catalunya el 1716 per controlar la distribució de sal. Posteriorment va ser ocupat per indústries de salaó i seu d'associacions de pesca. Al segle XX l'edifici estava en perill de destrucció. Declarat BCIN per la Generalitat, l'any 2006 l'ajuntament el comprà per a destinar-lo a Museu de l'Escala. S’ha recuperat per a ús públic l'edifici més emblemàtic de la història de l'Escala, restaurat amb respecte per als elements arquitectònics sense alterar la seva essència. Ha esdevingut l'epicentre de tota l'activitat cultural del municipi revitalitzant la seva activitat socioeconòmica. En tractar-se d'un edifici singular vinculat a la tradició saladora de l'Escala i, essent junt amb l'Alfolí de Gerri de la Sal, els dos únics alfolins declarats BCIN, la restauració i museïtzació salven dos espais molt valuosos.

A més, la Junta directiva de l’AMC ha reconegut les trajectòries professionals de Carme Rius Font i Pere Viladot Barba.

 La Carme Rius Font va iniciar la seva trajectòria professional a la Diputació de Barcelona l’any 1976, quan va començar a treballar com auxiliar administrativa, tasques que després va passar a desenvolupar al  servei de Cultura, fins el 1986.
Entre 1987 i 1990, va ser conservadora dels museus de Sitges i de Vilanova (Cau Ferrat, Maricel, i Romàntic Casa Llopis a Sitges, i Can Papiol a Vilanova i la Geltrú), i del Museu Marítim de Barcelona.
A partir de 1990, es va incorporar a la Secció Tècnica de Museus que, més tard, es convertiria en l’actual Oficina de Patrimoni Cultural. Primer com a tècnica i més tard com a assessora coordinadora dels programes de l’OPC, la Carme va assumir les tasques relacionades amb la gestió dels fons d’art de la Diputació, la coordinació d’exposicions temporals o fins i tot, la direcció de museus, com en el cas de l’esmentat Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú.
A partir de 2006 va assumir les funcions de cap de la Secció Tècnica de Museus de la Diputació, coordinant els programes de Museus, Arxius i Estudis i projectes de la corporació, i a partir de 2008 va ocupar el càrrec de cap de l’Oficina de Patrimoni Cultural, fins el 2012. Després d’un breu període de treball al Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació, la Carme es va reincorporar a l’OPC on va treballar com a tècnica assessora fins el gener de 2018, quan es va jubilar.
La Junta directiva de l’AMC ha valorat la seva trajectòria de més de trenta anys com a tècnica de museus, desenvolupada tant en equipaments patrimonials com en els serveis centrals de l’Administració pública local, des d’on va posar tot el seu talent i la seva capacitat de treball al servei dels museus locals.

En Pere Viladot Barba es va llicenciar en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. Entre 1979 i 1986 va exercir com a mestre i director a l’Escola Municipal Casas, i durant els deu anys següents va assumir diverses responsabilitats a l’IMEB (Institut Municipal d’Educació de Barcelona), entre les quals cal destacar la direcció del Servei de Documentació i Recursos Educatius.
Després de cinc anys (1997-2002) exercint com a tècnic del secretariat de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, en Pere s’incorporà a l’equip del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, en 2002, on va ser cap del Departament d’educació i activitats fins el 2015, quan es va jubilar.
D’aquesta darrera etapa al museu cal destacar el seu paper impulsor del programa d’activitats escolars i, de manera molt especial, de la creació i lideratge del model educatiu del Museu, fruit d’un treball d’equip amb la participació de tot els departaments del Museu i de sumar coneixements i expertesa d’institucions i professionals del món de l’ensenyament i dels museus.
El Pere va presentar a la Universitat de Barcelona la tesi doctoral “Motivacions, expectatives i objectius del professorat en les visites als museus de ciència” (2015). Una recerca important que aporta llum a la relació entre escola i museu.